Europa no té Intel·ligència, ni Artificial ni Humana
Europa i la seva gran tragèdia reguladora: el gran fre de la innovació en Intel·ligència Artificial
Europa, sempre tan diligent a l’hora de regular, s’ha despertat del seu somni burocràtic per adonar-se que els Estats Units i la Xina l’han deixat enrere en la cursa tecnològica.
Alarmada per aquesta revelació gairebé profètica, la Unió Europea ha decidit que potser caldria fer alguna cosa per revertir el seu propi declivi. La solució? Un pla. Un altre pla. El pla grandiloqüent que, per descomptat, no explica exactament com pensa superar dècades d’ofec normatiu i letargia inversora. Però, com sempre, la voluntat política sembla ser suficient per creure en miracles.
Així i tot, siguem seriosos. Brussel·les reconeix, amb la boca petita, que fa vint anys que s’arrossega pel fang de la ineficiència productiva. Mentrestant, els gegants tecnològics de Silicon Valley i Shenzhen han avançat a ritmes vertiginosos, lliures d’algunes de les traves que aquí ens encanta imposar per “garantir la seguretat i l’ètica”. Ara, de sobte, la Unió Europea ha descobert que la innovació en intel·ligència artificial no es fa amb manifestos polítics, sinó amb diners, flexibilitat i una estratègia que no estigui dissenyada per entrebancar a les empreses.
Brussel·les, en un acte de revelació gairebé espiritual, ha admès que cal descarbonitzar la indústria, reduir la dependència tecnològica i energètica i, atenció, fomentar la innovació. Un terme que sembla exòtic quan prové de la mateixa maquinària burocràtica que fins ara s’ha dedicat a escanyar qualsevol intent d’emprenedoria amb una selva de regulacions impossibles de navegar.
El gran titular del pla europeu és la creació de les anomenades gigafactories d’intel·ligència artificial. Una mena de temples moderns on es venera la innovació tecnològica, sempre que passi per les normatives imposades pels buròcrates de torn. L’objectiu és atreure empreses emergents i empreses cap al mercat únic europeu, evitant que fugin en massa cap als Estats Units, on les barreres no són sufocants. La proposta de solució? Reduir la regulació, simplificar processos i, miracle dels miracles, facilitar l’accés al finançament.
No deixa de ser irònic que Brussel·les descobreixi ara que posar traves a les empreses no és una bona estratègia de creixement.
Amb aquesta iniciativa, diuen, les empreses europees es podrien estalviar uns 37.500 milions d’euros anuals en costos associats a l’excés regulador. Curiós, perquè aquest mateix excés regulador és el que la Unió Europea ha estat venerant com un dels seus grans actius durant dècades. Ara resulta que la seva pròpia camisa de força ha convertit el continent en un desert tecnològic, i cal corregir-ho de pressa i corrents.
La reducció de regulacions xoca directament amb l’altre mantra sagrat de Brussel·les: la descarbonització de la indústria. És fascinant veure com els mateixos arquitectes de les traves econòmiques intenten trobar una manera de mantenir-se fidels a les seves ideologies sense ofegar encara més la competitivitat del continent. I és aquí on apareix Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, proclamant amb grandiloqüència que la Unió Europea té un pla i, atenció, la voluntat política per dur-lo a terme. Però, com sempre, hi ha un petit detall que queda en l’aire: qui ho pagarà tot plegat?
L’informe Draghi, un text que ja es venera com la nova Bíblia de la competitivitat europea, diu que cal invertir entre 750.000 i 800.000 milions d’euros anuals per recuperar posicions en el tauler global. Una xifra que posa els pèls de punta a qualsevol ministre d’Hisenda, sobretot tenint en compte que els pressupostos europeus no són coneguts per la seva generositat quan es tracta d’inversió en recerca i desenvolupament. Per tant, toca seduir inversors privats, aquells mateixos que han estat tractats com una mena de dimoni capitalista durant anys.
El que ens queda és una Unió Europea que, després de dècades de burocratització extrema, sembla haver descobert el que els economistes havien advertit des de fa temps: si poses massa barreres, ningú vol jugar al teu terreny.
Ara toca córrer per intentar posar pegats a un sistema que ells mateixos han fet disfuncional. Però mentre a Brussel·les es fan plans, debats i estudis, a l’altra banda de l’Atlàntic i del Pacífic, la innovació ja va a tota màquina. I Europa? Doncs Europa continua enredant-se en les seves pròpies cadenes reguladores.
Jogar
Expert en IA.
