Els castells – La història d’una tradició fascinant

Una de les tradicions més fascinants i úniques de Catalunya són els castells humans, declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2010.

Aquesta pràctica, que combina força, equilibri, valor i seny, consisteix en la construcció de torres humanes que poden arribar a alçades impressionants. Però més enllà de la seva espectacularitat visual, els castells amaguen curiositats que sorprenen fins i tot els catalans més entusiastes.

Els castells tenen més de 200 anys d’història

Tot i que avui dia els castells formen part del patrimoni cultural de Catalunya, els seus orígens es remunten al segle XVIII a la regió del Camp de Tarragona i el Penedès, on es ballava una dansa popular anomenada Ball de Valencians. Aquesta dansa incloïa figures humanes que es van anar estilitzant fins a convertir-se en els castells que coneixem avui.

Una qüestió de matemàtiques i estratègia

Construir un castell no és només una qüestió de força física, sinó que requereix una gran planificació i estratègia. Cada membre del castell, anomenat casteller, ocupa un lloc específic segons el seu pes, alçada i força. La base o pinya suporta la major part del pes, mentre que els membres més lleugers, sovint infants, formen les parts més altes, com l’enxaneta, que corona el castell aixecant la mà en senyal de victòria.

Hi ha rècords espectaculars

El castell més alt mai construït és el 3 de 10 amb folre i manilles, una estructura que requereix deu pisos de tres persones cadascun, amb dues bases addicionals (el folre i les manilles) per suportar l’enorme pes. Aquest tipus de castell només ha estat assolit per les colles més experimentades, com els Castellers de Vilafranca.

Els castells són un símbol de valors col·lectius

La construcció d’un castell humà és una metàfora perfecta de la solidaritat i el treball en equip. Sense la col·laboració de tots els membres, des de la pinya fins a l’enxaneta, seria impossible aconseguir aquestes estructures impressionants. Això ha fet que els castells siguin considerats un símbol d’unió i comunitat a Catalunya.

No només es fan a Catalunya

Tot i que els castells són una tradició catalana, també han traspassat fronteres. Hi ha colles castelleres a diversos punts del món, com Xile, la Xina o els Estats Units, on persones interessades en aquesta tradició han creat grups per practicar-la i difondre-la.

Els castells humans són molt més que un espectacle visual: són un reflex dels valors col·lectius i de l’esperit de superació que defineixen la cultura catalana. La seva història, els seus rècords i la seva capacitat d’unir persones d’arreu del món els converteixen en una tradició fascinant que val la pena descobrir i admirar.

La propera vegada que vegis un castell humà en acció, recorda que estàs presenciant no només una demostració de força, sinó també d’harmonia i treball col·lectiu, un símbol viu de l’ànima de Catalunya.

Els castells humans, símbol cultural de Catalunya i Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del 2010, tenen una història fascinant que combina folklore, competició i evolució tècnica. Originats com una evolució del ball de valencians, els castells han passat per alts i baixos al llarg dels segles, consolidant-se avui com una de les tradicions més emblemàtiques de la cultura catalana.

Dels balls de valencians als castells: els inicis

El ball de valencians, una dansa folklòrica que acabava amb la formació d’una figura humana, va arribar a Catalunya al segle XVIII, on va arrelar especialment al Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. Amb el temps, aquesta figura final va guanyar protagonisme, convertint-se en el repte principal per a les colles. Així, a Valls, les figures van adquirir una identitat pròpia, donant lloc al que avui coneixem com a castells.

A principis del segle XIX, els castellers ja estaven organitzats en dues colles vallenques: la dels Pagesos i la dels Menestrals. Aquestes colles es desplaçaven per les festes majors de la regió, competint per aixecar els castells més alts i tècnics.

Durant el segle XIX, els castells van assolir un gran prestigi. El 1851, a les festes de Santa Tecla de Tarragona, es va documentar el primer castell de 9 amb folre, un assoliment que marcava el punt àlgid de la tècnica castellera d’aquella època. Aquesta primera època d’or es va tancar el 1893 amb el darrer castell de 9 pisos vist durant gairebé un segle, a causa de diversos factors socials i culturals.

A principis del segle XX, la migració rural cap a les ciutats, la popularització d’esports com el futbol i l’expansió d’altres tradicions com la sardana van provocar un declivi del fet casteller. Els castells van quedar relegats fins que, el 1981, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar el 4d9f, marcant l’inici de la segona època d’or. Aquesta fita va revitalitzar l’interès pels castells, i durant la dècada dels 90 van aparèixer moltes noves colles, fins a doblar-ne el nombre.

Els castells a escala internacional

El 1992, amb la participació dels castells a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, el fet casteller va guanyar visibilitat internacional. Aquesta mediatització va contribuir a la creació de noves colles i va establir un pont entre tradició i modernitat.

El 1993, els Minyons de Terrassa van assolir el primer castell de gamma extra, obrint una nova etapa en el món casteller. Cinc anys més tard, el 1998, els Castellers de Vilafranca van carregar el primer 3d10fm, un castell de 10 pisos que una setmana després els Minyons van descarregar, marcant un altre punt d’inflexió històric.

Amb la inclusió dels castells al patrimoni de la UNESCO el 2010, la tradició va viure un nou boom. La crisi econòmica també va permetre l’arribada de nous castellers, consolidant colles arreu del territori català i més enllà. El 2019, la tècnica castellera va fer un salt endavant amb el 3d9sf, carregat per les dues colles vallenques durant la Diada de Santa Úrsula.

Força, equilibri, valor i seny

Els castells són molt més que una exhibició de força i equilibri; són un símbol de solidaritat, treball en equip i superació col·lectiva. Amb més de 100 colles actives, el món casteller continua evolucionant, combinant tradició i innovació. Aquesta herència cultural segueix inspirant generacions, reafirmant el seu lloc com un dels tresors més valuosos de la identitat catalana.

Força, equilibri, valor i seny són els pilars dels castells, una tradició que connecta passat i futur amb un missatge universal d’unitat i cooperació.